Entrevista a Roger Molinas, representant de Comuns federalistes al Consell Nacional de CEC

Entrevista publicada a Estado.net el passat 2/10/2019

Entrevistamos a Roger Molinas, más conocido por su cuenta de Twitter @arqueoleg. Se define como marxista, es miembro de la dirección Nacional de Catalunya en Comú, y una de las voces más reconocibles del sector Comuns Federalistes.

Nos reunimos con él para hablar sobre los nuevos escenarios políticos que se abren en el conjunto de España y en concreto la situación política que se vive en Catalunya, y además también queremos conocer su visión como experto en redes sociales y la
guerra de relato que se disputa en ellas por el sentido común.

Últimamente ha publicado una serie de investigaciones en las que vincula directamente a Òmnium Cultural (uno de los dos motores de la sociedad civil independentista, el otro es la Asamblea Nacional Catalana) con el franquismo. ¿Puede explicar ese giro ideológico de Òmnium?

Omnium Cultural originalmente fue fundada por miembros de la burguesía catalana con un pasado franquista, como el empresario Felix Millet i Maristany, que había luchado en el bando nacional durante la guerra civil. Omnium Cultural fue legalizado durante los últimos años del franquismo, ya que la dictadura, centrada en la lucha contra el comunismo, no vio a este folclore inocuo como una amenaza. El mismo president Tarradellas tenía muy mala relación con Omnium a quien los acusaba de robar la bandera del catalanismo a la resistencia antifranquista.

Continuar llegint aquí

Posicionament de Comuns Federalistes sobre la investidura

Un cop és evident la decisió de Pedro Sánchez d’anar a unes noves eleccions, el nostre objectiu és impedir-les. Impedir-les perquè seria un immens error per al bloc de les esquerres. L’ambient de l’esquerra després de la moció de censura era a l’ofensiva i ara  les condicions objectives han empitjorat  i, sobretot,  perquè les ciutadanes i els ciutadans, en la seva majoria, no volen noves eleccions.

No podem donar una oportunitat a la dreta i l’única acció possible d’UP i ECP és votar sí. Si Pedro Sánchez no accepta la investidura, es veurà qui vol eleccions anticipades.  Tenim el convenciment que els votants i simpatitzants de En Comú Podem prefereixen qualsevol alternativa a una repetició de les eleccions, perquè ens van votar per barrar el pas a la dreta.

El document que us presentem és la reflexió i proposta que  el 19 d’agost Comuns Federalistes vam enviar a la Comissió Executiva i vam defensar al passat Consell Nacional del 15 de setembre sobre la posició a adoptar de Catalunya en Comú vers la investidura.

Entrevista a Roger Molinas, representant de Comuns Federalistes al Consell Nacional de Catalunya en Comú

Entrevista a Crònica Global. 01/09/2019:

Roger Molinas: “Torra olvida que CiU reciclaba alcaldes franquistas”

El historiador y activista, conocido en las redes como ‘Arqueòleg Glamurós’, recuerda que casi la mitad de los primeros ediles catalanes procedentes del Régimen se pasaron a Convergència

Roger Molinas (L’Hospitalet de Llobregat, 1981) es un hombre polifacético. Arqueólogo de profesión, y licenciado en Historia, este activista de izquierdas es también conocido por su sobrenombre de Twitter: “Arqueòleg Glamurós”. Militante de IC-V en su ciudad, miembro de la corriente Comuns Federalistes y del consejo nacional de Catalunya en Comú, así como de Federalistes d’Esquerres, entre otros espacios, no tiene pelos en la lengua a la hora de rebatir los argumentos del nacionalismo, en general, y de los independentistas catalanes, en particular.

Entre ellos figura la identificación que, por parte de estos últimos, suele hacerse entre España y el franquismo. Uno de los ejemplos más recientes lo tuvimos el pasado fin de semana cuando, con motivo del 75º aniversario de la liberación de París, en la que participaron los exiliados españoles de La Nueve, Quim Torra publicó un tuit para advertir que, en aquel 1944, “el papel español en la Segunda Guerra Mundial fue el envío de miles de soldados de la División Azul a luchar junto a Hitler”. Apostillando, como respuesta a otro mensaje del Ministerio de Justicia, que “los soldados republicanos de La Nueve continuaban luchando contra el fascismo y la España del dictador Franco”.

– ¿Qué le pareció ese mensaje de Quim Torra? Con sus palabras, ¿no estaba dando a entender que España era sólo su gobierno, el franquismo, y quienes le daban apoyo?

Me parece absurdo que Torra critique el franquismo en España cuando Convergència fue el partido que más franquistas recicló en Cataluña en la Transición. Un 43% de los alcaldes franquistas que se volvieron a presentar en aquella época lo hicieron bajo las siglas de CiU [95 sobre un total de 219, según explica en su blog]. Me hace gracia que Torra hablara de la División Azul como ejemplo de lo que hizo España, y olvidara mencionar que Primitivo Forastero, alcalde de CiU en Camarles, fue uno de sus combatientes. ¿Cuál era la Cataluña legítima entre 1939 y 1975? ¿La de los expresidents Companys, Irla y Tarradellas, o la del Gobernador Civil que puso Franco? Para mí, la Generalitat exiliada. Durante 40 años hubo una división entre el poder legítimo y legal que salía de las elecciones republicanas de febrero de 1936 y el gobierno golpista, ilegal e ilegítimo, que usurpó el poder esos 40 años.

Continuar llegint aquí

Entrevista a Antonio Barbará, representant de Comuns Federalistes al Consell Nacional de Catalunya en Comú

Metge de medicina interna i activista social. Ha treballat, des del 1970, en els sistemes de salut i ha escrit nombrosos articles. Fundador i secretari de Dempeus per la salut pública, també és promotor de la Marea Blanca de Catalunya. Internacionalista, federalista i comunista.

A Catalunya coincideix l’auge del nacionalisme amb les retallades en la sanitat pública. Això és casual?

D’entrada cal distingir entre salut i sanitat, paraules que es fan servir de manera indistinta, però no són el mateix. La sanitat és només una part, important però petita, de la salut. Jo defineixo la salut com una manera de viure autònoma, solidària i feliç. Quan algú no és autònom en un món global, no és solidari i no és feliç, no està sa, perquè si es viu amargament una situació, ja no podem parlar de salut. I això entronca amb la trajectòria del procés, que, com tots els hipernacionalismes, és una patologia social seriosa, que afecta tots els àmbits, per descomptat incloent-hi la sanitat, que és l’atenció a la salut quan es perd. Recordem l’etapa d’Artur Mas-Boi Ruiz, que va ser d’una radicalitat extrema en les retallades, en què es van carregar voluntàriament un finançament mínimament decent de la sanitat.

No n’hi ha prou, doncs, amb anar al metge per tractar-se la malaltia del procés?

El que és important és la vida, és la salut. La sanitat és un instrument, encara que des de la perspectiva del negoci és fonamental, perquè s’emporta més del 40% del pressupost. Però el que compta són els determinants socials, els drets humans. No es pot parlar d’una societat saludable quan hi ha una taxa d’atur o unes pensions com les que tenim, quan s’expulsa la gent de casa seva, quan respirem un aire contaminat, quan no s’imparteix una educació suficient… Sense tot això no hi ha salut.

Continuar llegint. Aquí

Entrevista a Araceli Viñes. Representant de Comuns Federalistes al Consell Nacional de Catalunya en Comú

Professora de música i història de l’art a l’ensenyament públic. Es va llicenciar en història de l’art per la Universitat de Barcelona. Milita a Podem, Catalunya en Comú i Barcelona en Comú. També forma part de Comuns Federalistes.

Després de la II Guerra Mundial, la socialdemocràcia ha tingut un paper molt rellevant en l’escenari polític. On es troba, ara?
Des del moment que cau el Mur de Berlín i el capitalisme no ha de dissimular perquè no té res davant, es comença a trencar l’Estat del benestar, i la socialdemocràcia, que en bona mesura n’ha estat la gestora, entra en crisi. No està preparada per reubicar-se en un context social que s’anuncia més descarnat i agressiu.

I l’altra esquerra, la de perfil comunista?
Aquesta esquerra va quedar pitjor, com a conseqüència de l’enfonsament de l’URSS i de tota la política erigida al seu entorn. Tot i que també és veritat que els principals partits comunistes europeus estaven experiment un canvi que deixava enrere el model leninista per plantejar-se les lluites en el terreny de la democràcia i el joc parlamentari. És el que es va anomenar eurocomunisme, que va iniciar el Partit Comunista Italià (PCI). Aquí a Espanya va passar el mateix amb Santiago Carrillo. El comunisme de combat va anar donant pas a una lectura més suau. Però no es va arribar a adaptar prou i va acabar caient en la irrellevància, amb algunes excepcions, com Portugal, on encara hi ha un Partit Comunista amb pes polític.

Continuar llegint: Aquí

Entrevista a Inés de Gispert. Representant de Comuns Federalistes a la Comissió Executiva de Catalunya en Comú

Llicenciada en filosofia i lletres, va ser professora de psicologia de l’educació de la Universitat de Barcelona. Va ser representant sindical per CCOO i va militar al PSUC fins que es va dissoldre. Es va incorporar a Podem i a BCN en Comú des que es va fundar, forma part de Comuns Federalistes i està a la comissió executiva de Catalunya en Comú.

Com es presenta el futur?
El futur és preocupant (tant a Catalunya com a Espanya, a Europa i al món) per la globalització, que fa que les coses estiguin interrelacionades. Però m’interessa sobretot la situació aquí, perquè acabem de passar un altre Onze de Setembre i veig que les coses no canvien. A més, l’espai que estem intentant construir (En Comú Podem) no veig que s’acabi articulant.

Pessimisme de la intel·ligència, com va dir Antonio Gramsci?
Sí, una mica ja és això. Perquè aquí, a Catalunya, no hi ha cap voluntat de diàleg. El PSOE ha rebaixat tensió, però posa com a condició el marc de la legalitat, com és natural. I els altres, doncs només cal veure fets com el de rebutjar la moció que propugnava el diàleg. Continuen aferrats a l’1 d’octubre com una cosa legítima.

Continuar llegint: Aquí

Entrevista a Joaquín Soler. Representant de Comuns Federalistes al Consell Nacional de Catalunya en Comú

Arquitecte. Milita en la pedagogia republicana i forma part d’Unitat Cívica per la República, després de conèixer José Antonio Labordeta. També és corresponsal a Barcelona del programa de ràdio La hora de la República, que emet Radio Vallekas.

¿Què és la República?
La República és un sistema de govern d’un Estat en què el que és important és el que és públic. Es basa en els tres principis de llibertat, igualtat i fraternitat nascuts de la Revolució Francesa.

Aleshores, tot el que no és monarquia és República?
Hi ha diversos tipus de monarquies i Repúbliques, i també Estats mixtos. No tenir un rei no vol dir que tinguis una República. La República va molt més enllà, perquè busca el benestar de la gent i la llibertat individual i col· lectiva. Garanteix que fins i tot el que no agradi es pugui expressar, promou la igualtat i fa que qualsevol ciutadà que neix lliure tingui la possibilitat d’arribar al poder i exercir tota classe de funcions, des de jutge fins a cap de l’Estat o alcalde… I la fraternitat, que procedeix del llatí frater, que vol dir germà, planteja tractar el proïsme com el teu germà. Més enllà de la caritat cristiana, és posar-se a la pell de l’altre i cuidar-lo amb afecte fraternal.

Continuar llegint: Aquí

Entrevista a Arga Sentís. Representant de Comuns Federalistes al Consell Nacional de Catalunya en Comú

Regidora de l’Ajuntament de Tarragona i portaveu del grup municipal d’Iniciativa VerdsEUiA. Treballa al Consorci per a la Normalització Lingüística. És sindicalista i participa en moviments socials, ecologistes, feministes i per la pau.

La fractura social de què es parla tant, és conseqüència del procés o ve de més lluny?
De vegades, si partim de generalitzacions, les coses no s’expliquen del tot. El que estem vivint es percep de manera diferent depenent d’on i com es viuen els esdeveniments en un espai concret, que se sap interpretar. Suposo que si es forma part d’algun àmbit homogeni (que n’hi ha), es poden compartir punts de vista, però en un lloc complex (fracturat urbanísticament entre el centre i els barris, on va arribar gent sobretot del sud d’Espanya a treballar a la indústria) com Tarragona, les coses funcionen d’una altra manera. Als 20 anys vaig començar a fer classes de català al barri de Ponent. Allà vaig trobar la realitat de persones que eren més grans que jo. Treballadors que, després de la jornada laboral, anaven a classe de català. Allò era molt maco, pel plaer d’ensenyar i pel fet de compartir una llengua. I ara ho recordo amb una mena de dolor. Moltes d’aquestes persones t’explicaven la seva història, que passava per la lluita antifranquista, sindical, dels moviments veïnals… Una gent que havia vingut de fora però que va ser absolutament imprescindible per dotar Catalunya d’autogovern, d’immersió lingüística… Per arribar a uns consensos socials sense els quals res no hauria estat possible. Això per a mi va ser una epifania, un descobriment. Esclar que hi havia diferències entre aquelles persones i les d’altres barris, però no com les d’ara.

Aquell estat de coses perviu o, d’alguna manera, s’ha modificat dràsticament?
Als barris d’aleshores hi havia gent que potser tenia més coses en comú. Amb el temps han arribat nous immigrants i moltes persones d’aquella immigració han marxat. Hi havia gent que veia l’emigració amb aprensió o amb distància, cosa que es derivava també d’una fractura urbana que dificultava crear o buscar punts de trobada. També hi havia un rebuig latent a l’emigrant, però, de tota manera, dominava una tendència a entendre’s, a conviure, a compartir coses. Ara hi ha gent a qui els vaig fer classe que va a les manifestacions de Ciutadans. Què està passant? Per què als barris on jo vaig treballar es pengen ara banderes diferents de les del centre? Han tret les banderes com a reacció a alguna cosa que veuen com una amenaça o rebuig. S’han barrejat mil coses diferents i s’ha gestat un sentiment d’acció-reacció que ens ha portat a mirar-nos amb recel. I el mateix puc dir d’altres entorns, diguem-ne indepes, que conec i que també pateixen. Com és possible que es comparteixi el patiment i hi hagi tan poca capacitat d’empatitzar o, fins i tot, d’arribar a aquest punt en què es pot comprovar que ni tan sols hi ha enfrontament, que es tenen els mateixos problemes? Quan es compara això amb el que passava fa 30 anys, s’ha de reconèixer que hem empitjorat molt. Aleshores hi havia aquesta mena d’intent d’entendre’s. Hi havia rebuig, paternalisme… però també un espai en el qual poder-se entendre i reconeixe’s.

Continuar llegint: Aquí

Presentació Comuns Federalistes

Barcelona, 13 de juny de 2018

Comuns federalistes representem una manera d’entendre la confluència com un lloc on allò que ens uneix no és d’on venim sinó a on volem anar.

La candidatura de Comuns Federalistes, que ara presentem, és una candidatura feta per tornar a l’impuls fundacional de Catalunya a Comú, construir el país i la confluència també des de baix.

Proposem una organització viva, con una pràctica transparent, horitzontal i més de totes i tots, més democràtica, on els recursos telemàtics enriqueixin però no substitueixin la relació i el contacte personal.

Sabem que l’únic camí que pot treure a Catalunya de la seva paràlisi és una solució federal, el model majoritari de la gent que dóna suport als comuns amb el seu vot, a més de ser la tradició històrica i central de les esquerres catalanes i el catalanisme popular.

La nostra candidatura vol treure definitivament la idea federal de l’armari dels comuns, perquè deixi de ser un sentiment en veu baixa i passi a ser una proposta en veu alta en una taula de negociació i reforma de la Constitució.

Comuns federalistes proposarem en la primera reunió de la nova direcció dels Comuns la posada a debat obert del projecte de reforma federal de la constitució que vam presentar acompanyant la decisió de presentar la candidatura.

En una política catalana que es mou entre dos pols no és possible jugar un paper decisiu sense tenir un projecte nacional propi i un model d’Estat, perquè, tal com s’ha evidenciat en la moció de censura al govern del PP, no podem canviar Catalunya sense canviar Espanya i no podem canviar Espanya sense canviar Catalunya.

Defensar una proposta d’Estat capaç de generar aliances a Catalunya i la resta d’Espanya, ens permetria obrir-nos camí amb les nostres propostes socials, ambientals i de gènere, i iniciar el camí de recuperar el terreny perdut en la nostra societat del benestar, en els drets socials i els drets laborals que han retallat tant el nostre salari directe com l’indirecte.

Avançar en un model organitzatiu on la nostra diversitat i la nostra presència territorial es consideri un valor a multiplicar i no un risc a controlar.