Fa cinc anys Comuns Federalistes vam impulsar un manifest amb un títol que ho deia tot: L’1-O NO HI ANIREM. Ho vam fer. No hi vam anar. Els arguments eren tan contundents com evidents i els fets ens van donar desgraciadament la raó. Cal aprendre les lliçons.
El referèndum de l’1 d’octubre mai no va formar part de la solució. No va ser una acció democràtica sinó l’episodi central d’una fantasia: declarar la independència sense tenir la capacitat legal, la majoria social o la majoria política de dos terços per fer-la.
L’ 1-O va constituir un llarg espot propagandístic per a l’independentisme amb la retransmissió en directe dels excessos de la contundència policial. Un espot del que va pagar un alt preu penal.
Els propis resultats d’aquell referèndum sense garanties democràtiques, el 90,18% del Sí, certifica que va ser en la pràctica un referèndum populista i gairebé exclusiu de l’independentisme.
Els tristos capítols de la declaració d’independència van començar el 6 i el 7 de setembre del 2017 i les seves tristes conseqüències: la convocatòria parlamentaria del referèndum unilateral, l’aprovació de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República, la votació de l’1 d’octubre i la declaració i posterior retirada per “negociar”.
L’independentisme ha de ser conscient de que és un dels responsables de la judicialització de la política. Quan es defensa i es practica la desobediència com a estratègia política se surt del govern i del parlament i s’entra als jutjats.
Els ressons de l’1-O ens han deixat una societat escindida on s’estan esquerdant consensos bàsics sobre la llengua i la relació amb el castellà. El català es la llengua pròpia, però el castellà no és una llengua impròpia a extingir sinó la primera llengua de moltes catalanes i catalans. Barcelona és el centre editorial de castellà d´Espanya i aquesta llengua sempre ha estat i és una part important de la cultura de Catalunya.
El fruit polític de l’independentisme dels últims cinc anys han estat trenta segons d’independència i una societat amb ferides que cal posar-se a suturar perquè agradi més o agradi menys, tenim un futur compartit.
L’independentisme hauria d’oblidar-se del referèndum per la independència. El país està aturat, amb governs que no governen, entretinguts en baralles de pancartes, en mocions de confiança entre els seus membres i sense fer remuntar un país que perd empenta i prosperitat. El que Catalunya necessita no és un referèndum per prendre partit per un assumpte que la divideix, sinó per sancionar un acord entre el govern català i el govern central, que ens acosti com el que som: un sol poble.
Tampoc trobem que tingui cap sentit reclamar la llei de claredat. L’independentisme quebequès va votar en contra d’aquesta llei federal del govern de Canadà, que reservava a la Cambra dels Comuns, l’equivalent al Congrés dels Diputats d’Espanya, el control sobre la claredat en la pregunta de la consulta i sobre s’hi havia prou claredat en la majoria obtinguda. Llavors restaria un pas: esmenar la Constitució.
Comuns Federalistes 