Crisi Capitalista, Europa i ascens de la extrema dreta

Arriba l’hivern, el pitjor hivern d’Europa que recordem. La guerra d’Ucraïna, la dreta extrema governa a Itàlia, la ultradreta irromp a Suècia, la crisi de l’energia, el canvi climàtic ens deixa sense aigua, la crisi econòmica entra en terreny desconegut.

Ara més que mai resistir és vèncer. Hem demanat ajuda a Joan Coscubiela, Paola Lo Cascio i Guillem Martínez. Tres corredors de fons, perquè aquest hivern es presenta llarg.

Comuns Federalistes som la resistència i cal demostrar-lo. Cal omplir la Farinera aquest dimecres 26 d’octubre a les 18:30h 

FA CINC ANYS A L’1-O NO HI VAM ANAR

Fa cinc anys Comuns Federalistes vam impulsar un manifest amb un títol que ho deia tot: L’1-O NO HI ANIREM. Ho vam fer. No hi vam anar. Els arguments eren tan contundents com evidents i els fets ens van donar desgraciadament la raó. Cal aprendre les lliçons.

El referèndum de l’1 d’octubre mai no va formar part de la solució. No va ser una acció democràtica sinó l’episodi central d’una fantasia: declarar la independència sense tenir la capacitat legal, la majoria social o la majoria política de dos terços per fer-la.

L’ 1-O va constituir un llarg espot propagandístic per a l’independentisme amb la retransmissió en directe dels excessos de la contundència policial. Un espot del que va pagar un alt preu penal.

Els propis resultats d’aquell referèndum sense garanties democràtiques, el 90,18% del Sí, certifica que va ser en la pràctica un referèndum populista i gairebé exclusiu de l’independentisme.

Els tristos capítols de la declaració d’independència van començar el  6 i el 7 de setembre del 2017 i les seves tristes conseqüències: la convocatòria parlamentaria del referèndum unilateral, l’aprovació de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República, la votació de l’1 d’octubre i la declaració  i posterior retirada per “negociar”.

L’independentisme ha de ser conscient de que és un dels responsables de la judicialització de la política. Quan es defensa i es practica la desobediència com a estratègia política se surt del govern i del parlament i s’entra als jutjats.

Els ressons de l’1-O ens han deixat una societat escindida on s’estan esquerdant consensos bàsics sobre la llengua i la relació amb el castellà. El català es la llengua pròpia, però el castellà no és una llengua impròpia a extingir sinó la primera llengua de moltes catalanes i catalans. Barcelona és el centre editorial de castellà d´Espanya i aquesta llengua sempre ha estat i és una part important de la cultura de Catalunya.

El fruit polític de l’independentisme dels últims cinc anys han estat trenta segons d’independència i una societat amb ferides que cal posar-se a suturar perquè agradi més o agradi menys, tenim un futur compartit.            

L’independentisme hauria d’oblidar-se del referèndum per la independència. El país està aturat, amb governs que no governen, entretinguts en baralles de pancartes, en mocions de confiança entre els seus membres i sense fer remuntar un país que perd empenta i prosperitat. El que Catalunya necessita no és un referèndum per prendre partit per un assumpte que la divideix, sinó per sancionar un acord entre el govern català i el govern central, que ens acosti com el que som: un sol poble.

Tampoc trobem que tingui cap sentit reclamar la llei de claredat. L’independentisme quebequès va votar en contra d’aquesta llei federal del govern de Canadà, que reservava a la Cambra dels Comuns, l’equivalent al Congrés dels Diputats d’Espanya,  el control sobre la claredat en la pregunta de la consulta i sobre s’hi havia prou claredat en la majoria obtinguda. Llavors restaria un pas: esmenar la Constitució.

“Susto o muerte”, article de Lluís Rabell

susto_o_muerte_20-n
Il·lustració de “El Jueves”

Article publicat al blog de Lluís Rabell el 10/10/2019

“El esperado anuncio de la lista de Más País a las elecciones del 10-N por la provincia de Barcelona habrá servido, cuando menos, para despejar algunas incógnitas. Aunque, tal vez sin pretenderlo, pone de manifiesto también algunos de los problemas que aquejan a la izquierda. Después de semanas de rumores, queda claro que la corriente federalista de los “comunes” no está asociada en modo alguno al proyecto que impulsa Íñigo Errejón. De hecho, Errejón nunca tomó contacto con ninguno de nuestros referentes – aunque no hay que descartar que tal vez esperasen que alguno de nosotros llamase a Madrid: la “nueva política” ha alumbrado grandes egos. Pero, sobre todo, a pesar de sus discrepancias con significativas decisiones de Catalunya en Comú, los Comunes Federalistas ya habían manifestado que seguirían trabajando a favor de sus tesis a la interna de este espacio, sin cuestionar su unidad. Hay en esa corriente cuadros con suficiente experiencia para saber que un proyecto transformador no se levanta de la noche a la mañana… y que la izquierda ha sido demasiado proclive a las rupturas. Está por ver si esa lealtad es apreciada y entendida como lo que representa: la expresión de una tradición militante heredada de las vivencias del movimiento obrero.”

Continuar llegint aquí

Una Diada que divideix

diada

Comuns Federalistes lamentem que enguany, novament, la manifestació de la Diada organitzada per l’ANC amb el lema “Objectiu, la independència” exclogui explícitament la meitat de catalanes i catalans. Els darrers anys la Diada ha perdut aquella voluntat inicial de representar un sol poble, divers, cohesionat i solidari per sobre dels diferents sentiments d’identitat o pertinença, una voluntat que a més d’omplir els carrers ens donava fortalesa com a comunitat.

La Diada Nacional, de tota la nació, més de set milions i mig de persones, sempre ha estat un dia per a la celebració, la reivindicació i l’exercici del dret de manifestació. Havia estat també l’expressió d’una força unitària més enllà de les diferències de programa polític dels partits catalans, perquè la festa de l’11 de setembre havia de ser la de tothom.  Malgrat que aquest caràcter unitari encara sobreviu, a empentes i rodolons, en alguns actes institucionals, la Diada representa avui emocionalment i políticament menys gent que en el seu esclat mobilitzador de fa quaranta i dos anys.

La manifestació de la Diada ha estat el mirall de la política catalana, dels conflictes amb l’Estat però també dins del si del catalanisme. Va mostrar l’escissió del catalanisme integrador en sobiranistes i no sobiranistes,  després en independentistes i no independentistes, i ara, aflorades les seves diferències en estratègies i objectius, entre l’independentisme de l’interior i el de l’exterior.

El curs polític que s’obre està pendent del que passi al govern de l’Estat per afrontar temps complexos i moments difícils, entre ells la sentència sobre els presos del procés. Des de Comuns Federalistes defensem com a prioritat evitar eleccions anticipades i esquivar l’alt risc que la dreta recuperi el poder arrabassat per la moció de censura de juny de l’any passat. Cal arribar a un acord per garantir la  governabilitat, ancorar el govern a l’esquerra i aportar la nostra mirada a la gestió del conflicte de Catalunya.

A Catalunya es viu una sensació de fi d’etapa del Govern Torra i de l’experiència de govern conjunt de JXC i ERC.  Les constants diferències són un símptoma de la falta de direcció política i de l’esgotament estratègic, així com de la devaluació constant del paper del Govern de la Generalitat en la política catalana. Insistim en allò que vam dir els Comuns l’11 S de l’any passat: cal que el Govern de la Generalitat actuï sense excuses en tots els àmbits de la seva competència: l’habitatge, l’ocupació, la seguretat, les escoles bressol, la protecció ambiental, l’estratègia per mitigar el canvi climàtic i la gestió dels valors del territori. La ciutadania encara espera que el Govern comenci a governar.

 

Setembre, 2019

 

 

Diàlegs per a una solució federal. La mobilització del sentit comú

El passat 18 de  desembre vam inaugurar la sèrie “Diàlegs per a una solució federal”. En aquest primer diàleg, que vam titular “La mobilització del sentit comú”, l’Emma Riverola i el Joan Coscubiela van parlar, entre ells i amb el nombrós públic que s’hi va aplegar, sobre quin ha de ser el camí que ens permeti trobar sortides en aquest moment  ple d’incerteses i dubtes.

Com a petit resum de les intervencions, vam concloure que per  mobilitzar el sentit  comú ens cal la mirada àmplia que aporta el federalisme de la mà dels valors del feminisme: cooperar, compartir, dialogar, buscar consensos i complicitats.

El camí del sentit comú té dos grans eixos:

  1. Una Europa que esdevingui un espai de cooperació i de protecció dels drets socials que ajudi a construir un sentiment de pertinença.
  2. La lluita contra les desigualtats, amb el feminisme i la sostenibilitat com a elements cabdals.

Sabem que el camí serà llarg i difícil, que serà una cursa de fons, i que hi hem de portar una motxilla carregada de resiliència, modèstia i coratge, i ben farcida de valors republicans.

A continuació us oferim la xerrada sencera d’en Joan Coscubiela, que  generosament l’ha volgut compartir amb Comuns Federalistes i que serveix com a obsequi per encetar un 2019 complicat a diversos nivells.

La mobilització del sentit comú.