Entrevista a Antonio Barbará, representant de Comuns Federalistes al Consell Nacional de Catalunya en Comú

Metge de medicina interna i activista social. Ha treballat, des del 1970, en els sistemes de salut i ha escrit nombrosos articles. Fundador i secretari de Dempeus per la salut pública, també és promotor de la Marea Blanca de Catalunya. Internacionalista, federalista i comunista.

A Catalunya coincideix l’auge del nacionalisme amb les retallades en la sanitat pública. Això és casual?

D’entrada cal distingir entre salut i sanitat, paraules que es fan servir de manera indistinta, però no són el mateix. La sanitat és només una part, important però petita, de la salut. Jo defineixo la salut com una manera de viure autònoma, solidària i feliç. Quan algú no és autònom en un món global, no és solidari i no és feliç, no està sa, perquè si es viu amargament una situació, ja no podem parlar de salut. I això entronca amb la trajectòria del procés, que, com tots els hipernacionalismes, és una patologia social seriosa, que afecta tots els àmbits, per descomptat incloent-hi la sanitat, que és l’atenció a la salut quan es perd. Recordem l’etapa d’Artur Mas-Boi Ruiz, que va ser d’una radicalitat extrema en les retallades, en què es van carregar voluntàriament un finançament mínimament decent de la sanitat.

No n’hi ha prou, doncs, amb anar al metge per tractar-se la malaltia del procés?

El que és important és la vida, és la salut. La sanitat és un instrument, encara que des de la perspectiva del negoci és fonamental, perquè s’emporta més del 40% del pressupost. Però el que compta són els determinants socials, els drets humans. No es pot parlar d’una societat saludable quan hi ha una taxa d’atur o unes pensions com les que tenim, quan s’expulsa la gent de casa seva, quan respirem un aire contaminat, quan no s’imparteix una educació suficient… Sense tot això no hi ha salut.

Continuar llegint. Aquí

Deconstruint el significat buit de Règim del 78

El nostre company de Comuns Federalistes i representant al Consell Nacional Roger Molinas analitza el lema buit de signficat que s’ha etiquetat com a Règim del 78 a Catalunya Plural.

¿Por qué no nos detallan quién es y quién forma este extraño régimen formado en 1978? Exactamente, ¿qué hay que romper y con qué lo debemos sustituir? Pues muy sencillo: porque nos encontramos ante un ‘significante vacío’ de manual, un lema publicitario convertido en un cajón que cada uno puede llenar a su gusto.

Continuar llegint: Aquí

Diàlegs pera una solució federal. La mobilització del sentit comú

El proper dimarts 18 de desembre iniciem un cicle d’actes que hem anomenat Diàlegs per a una solució federal. La mobilització del sentit comú, que volem que serveixi per sumar mirades, multiplicar complicitats i anar construint el nostre ideari de forma col·lectiva.

Us  convidem al primer d’aquests debats que es celebrarà a les 19h a les Cotxeres de Sants,  (Carrer de Sants, 79, Barcelona) amb Emma Riverola i Joan Coscubiela.

Us hi esperem!

El aliento de la fraternidad

José Luís Atienza, representant de Comuns Federalistes a la Comissió Executiva de Catalunya en Comú, explica a la publicació Pasos a la Izquierda la trobada entre andalusos i catalans que va tenir lloc a Sevilla el passat octubre.

“El último fin de semana de octubre bajo un cielo que no sabía si  reír o llorar se celebró un encuentro en Sevilla, entre catalanes y andaluces: mujeres y hombres de universidad, sindicalistas, periodistas, articulistas y demás gente de mal vivir. Diálogos Andalucía-Catalunya. Este título de fachada humilde, de nada modestas intenciones y esperanzadores resultados nos recordó aquello que todos sabemos y a menudo olvidamos: hablando la gente se entiende, filosofía básica de ese intelectual orgánico que es la sabiduría popular, descubridora de la brevedad antes de la invención de la imprenta y del twitter. Hablando la gente se entiende y aunque entenderse no quiere decir exactamente ponerse de acuerdo, entender al otro es  la condición imprescindible para ponerse manos a la obra.

Los andaluces y los catalanes, el Sur y el Norte peninsular, siempre nos hemos relacionado más de lo que presagiaba la geografía, el mapa del tiempo de TV3 y el sevillano, aquel tren de la Renfe siempre con horas de retraso que era un río de sueños y exilios en maletas de cartón que comunicaba la Andalucía rural con la Cataluña industrial. Con el AVE hoy se puede llegar con puntualidad japonesa desde Sevilla a Barcelona y viceversa, estamos más cerca porque se ha acortado el viaje y sin embargo la relación, el intercambio y la complicidad entre dos culturas que se fertilizan mutuamente a poco que se dejen ir, ha decaído. Dos Javieres, el uno andaluz, Javier Aristu, y el otro catalán, Javier Tébar, se habían empeñado en recortar distancia y olvido y establecer vías de contacto y diálogo más allá de la política, a través del intercambio intelectual y  la cultura de aliento federal y de izquierdas.”

Continuar llegint: Aquí

Entrevista a Mercè Claramunt. Representant de Comuns Federalistes a la Comissió Executiva de Catalunya en Comú

Advocada, sobretot en qüestions de família i violència masclista. Va treballar durant quatre anys a la conselleria d’Interior del tripartit. Forma part de l’Associació de Dones Juristes i de l’Associació Catalana de Juristes Demòcrates, de la qual ha sigut presidenta.

Entre les nombroses arestes del procés pren un relleu especial la de caràcter jurídic. Com percep una advocada aquesta faceta jurídica del procesisme?
Els dies 6 i 7 de setembre per mi van ser un drama absolut, no només des del vessant de dona, d’esquerres i federalista, sinó del plus amb què veiem les coses a través de la nostra formació. Com a jurista, en el meu cas. Em va semblar una vulneració legal tan gran la que es va produir, que no podia entendre que parlamentaris companys i companyes meves, amb formació jurídica, poguessin votar a favor de la moció.

És un tòpic el retret nacionalista al govern espanyol d’haver judicialitzat la política. No és precisament això el que ha fet el procés al llarg de tota la seva trajectòria?
Absolutament. Em sorprèn que persones amb un coneixement jurídic tan arrelat com Pi-Sunyer, que havia treballat al tripartit, que era un jurista de prestigi reconegut i que va arribar a formar part del Tribunal Constitucional, actuïn com ho han fet en el procés. Si la qüestió jurídica fos com dos i dos fan quatre, no hi hauria problema. Òbviament és un àmbit interpretable, però no amb l’elasticitat d’un xiclet que pugui portar diguéssim que a desbordar les comportes d’un Estat de dret, com crec que s’ha fet. Fins i tot es pot entendre Santiago Vidal elaborant una cosa paral·lela (si un dia som no sé què, tenim una Constitució), però que des de dintre, amb la legalitat vigent, es pretengui vestir tota l’estructura jurídica del que s’està fent (amb les dues lleis que es van aprovar el 6 i 7 de setembre) no es pot entendre. Com no els grinyola, això, a persones amb formació jurídica? És com si fossin metges que van ferint o fent posar malalta la gent en comptes d’intentar curar-los. No té sentit.

Continuar llegint: Aquí

Entrevista a Araceli Viñes. Representant de Comuns Federalistes al Consell Nacional de Catalunya en Comú

Professora de música i història de l’art a l’ensenyament públic. Es va llicenciar en història de l’art per la Universitat de Barcelona. Milita a Podem, Catalunya en Comú i Barcelona en Comú. També forma part de Comuns Federalistes.

Després de la II Guerra Mundial, la socialdemocràcia ha tingut un paper molt rellevant en l’escenari polític. On es troba, ara?
Des del moment que cau el Mur de Berlín i el capitalisme no ha de dissimular perquè no té res davant, es comença a trencar l’Estat del benestar, i la socialdemocràcia, que en bona mesura n’ha estat la gestora, entra en crisi. No està preparada per reubicar-se en un context social que s’anuncia més descarnat i agressiu.

I l’altra esquerra, la de perfil comunista?
Aquesta esquerra va quedar pitjor, com a conseqüència de l’enfonsament de l’URSS i de tota la política erigida al seu entorn. Tot i que també és veritat que els principals partits comunistes europeus estaven experiment un canvi que deixava enrere el model leninista per plantejar-se les lluites en el terreny de la democràcia i el joc parlamentari. És el que es va anomenar eurocomunisme, que va iniciar el Partit Comunista Italià (PCI). Aquí a Espanya va passar el mateix amb Santiago Carrillo. El comunisme de combat va anar donant pas a una lectura més suau. Però no es va arribar a adaptar prou i va acabar caient en la irrellevància, amb algunes excepcions, com Portugal, on encara hi ha un Partit Comunista amb pes polític.

Continuar llegint: Aquí

Entrevista a Inés de Gispert. Representant de Comuns Federalistes a la Comissió Executiva de Catalunya en Comú

Llicenciada en filosofia i lletres, va ser professora de psicologia de l’educació de la Universitat de Barcelona. Va ser representant sindical per CCOO i va militar al PSUC fins que es va dissoldre. Es va incorporar a Podem i a BCN en Comú des que es va fundar, forma part de Comuns Federalistes i està a la comissió executiva de Catalunya en Comú.

Com es presenta el futur?
El futur és preocupant (tant a Catalunya com a Espanya, a Europa i al món) per la globalització, que fa que les coses estiguin interrelacionades. Però m’interessa sobretot la situació aquí, perquè acabem de passar un altre Onze de Setembre i veig que les coses no canvien. A més, l’espai que estem intentant construir (En Comú Podem) no veig que s’acabi articulant.

Pessimisme de la intel·ligència, com va dir Antonio Gramsci?
Sí, una mica ja és això. Perquè aquí, a Catalunya, no hi ha cap voluntat de diàleg. El PSOE ha rebaixat tensió, però posa com a condició el marc de la legalitat, com és natural. I els altres, doncs només cal veure fets com el de rebutjar la moció que propugnava el diàleg. Continuen aferrats a l’1 d’octubre com una cosa legítima.

Continuar llegint: Aquí

Entrevista a Joaquín Soler. Representant de Comuns Federalistes al Consell Nacional de Catalunya en Comú

Arquitecte. Milita en la pedagogia republicana i forma part d’Unitat Cívica per la República, després de conèixer José Antonio Labordeta. També és corresponsal a Barcelona del programa de ràdio La hora de la República, que emet Radio Vallekas.

¿Què és la República?
La República és un sistema de govern d’un Estat en què el que és important és el que és públic. Es basa en els tres principis de llibertat, igualtat i fraternitat nascuts de la Revolució Francesa.

Aleshores, tot el que no és monarquia és República?
Hi ha diversos tipus de monarquies i Repúbliques, i també Estats mixtos. No tenir un rei no vol dir que tinguis una República. La República va molt més enllà, perquè busca el benestar de la gent i la llibertat individual i col· lectiva. Garanteix que fins i tot el que no agradi es pugui expressar, promou la igualtat i fa que qualsevol ciutadà que neix lliure tingui la possibilitat d’arribar al poder i exercir tota classe de funcions, des de jutge fins a cap de l’Estat o alcalde… I la fraternitat, que procedeix del llatí frater, que vol dir germà, planteja tractar el proïsme com el teu germà. Més enllà de la caritat cristiana, és posar-se a la pell de l’altre i cuidar-lo amb afecte fraternal.

Continuar llegint: Aquí

Entrevista a Roman Ceano. Representant de Comuns Federalistes a la Comissió Executiva de Catalunya en Comú

Economista, especialitzat en economia financera internacional. Empresari de software per a televisió. Responsable de l’àmbit d’economia d’Iniciativa per Catalunya. Forma part de Comuns Federalistes i és membre de l’assemblea de la Dreta de l’Eixample de Barcelona en Comú.

Entre altres coses, el procés ha posat de manifest que moltes vegades res no és el que sembla i el que sembla de vegades no és. Som presoners d’una perversió del llenguatge?
El llenguatge és una qüestió crucial perquè és un arcà que, des del principi, ha definit la humanitat. El problema actual és que tothom ha descobert que el significat de les paraules és flexible, que el llenguatge és mal·leable, que si dius mentides, per grosses que siguin, no s’obre el cel i cau un llamp. L’altre dia deia algú, parlant d”educació, que els nens descobreixen que, quan diuen una mentida, es poden escapolir, i això, quan passa en tota una societat, resulta molt preocupant.

Això és estructural, forma part de la condició humana, o és una cosa nova, lligada al desenvolupament de les tecnologies de la comunicació?
Crec que, a partir del segle XIX i potser abans, quan es descobreix que Déu no existeix (per dir-ho en poques paraules), cadascú tria la seva pròpia ràtio moral. Això ha anat calant en la societat i els seus comportaments i ara és el gran problema. S’ha destruït el sentiment religiós que mantenia la societat cohesionada i no s’ha substituït per un de civil. I dins d’això, com un subcàs, hi ha la qüestió del llenguatge. O sigui, tu pots dir el que vulguis i no hi ha ningú que vigili quin llenguatge s’utilitza. Les noves tecnologies han accentuat, modulat o modificat tot això, però és una qüestió que ve de força lluny i ha acabat afectant tota la humanitat. No hi ha cap motiu per fer bondat, per dir la veritat, i no hi ha res que t’obligui a fer les coses de determinada manera.

Continuar llegint: Aquí

Entrevista a Arga Sentís. Representant de Comuns Federalistes al Consell Nacional de Catalunya en Comú

Regidora de l’Ajuntament de Tarragona i portaveu del grup municipal d’Iniciativa VerdsEUiA. Treballa al Consorci per a la Normalització Lingüística. És sindicalista i participa en moviments socials, ecologistes, feministes i per la pau.

La fractura social de què es parla tant, és conseqüència del procés o ve de més lluny?
De vegades, si partim de generalitzacions, les coses no s’expliquen del tot. El que estem vivint es percep de manera diferent depenent d’on i com es viuen els esdeveniments en un espai concret, que se sap interpretar. Suposo que si es forma part d’algun àmbit homogeni (que n’hi ha), es poden compartir punts de vista, però en un lloc complex (fracturat urbanísticament entre el centre i els barris, on va arribar gent sobretot del sud d’Espanya a treballar a la indústria) com Tarragona, les coses funcionen d’una altra manera. Als 20 anys vaig començar a fer classes de català al barri de Ponent. Allà vaig trobar la realitat de persones que eren més grans que jo. Treballadors que, després de la jornada laboral, anaven a classe de català. Allò era molt maco, pel plaer d’ensenyar i pel fet de compartir una llengua. I ara ho recordo amb una mena de dolor. Moltes d’aquestes persones t’explicaven la seva història, que passava per la lluita antifranquista, sindical, dels moviments veïnals… Una gent que havia vingut de fora però que va ser absolutament imprescindible per dotar Catalunya d’autogovern, d’immersió lingüística… Per arribar a uns consensos socials sense els quals res no hauria estat possible. Això per a mi va ser una epifania, un descobriment. Esclar que hi havia diferències entre aquelles persones i les d’altres barris, però no com les d’ara.

Aquell estat de coses perviu o, d’alguna manera, s’ha modificat dràsticament?
Als barris d’aleshores hi havia gent que potser tenia més coses en comú. Amb el temps han arribat nous immigrants i moltes persones d’aquella immigració han marxat. Hi havia gent que veia l’emigració amb aprensió o amb distància, cosa que es derivava també d’una fractura urbana que dificultava crear o buscar punts de trobada. També hi havia un rebuig latent a l’emigrant, però, de tota manera, dominava una tendència a entendre’s, a conviure, a compartir coses. Ara hi ha gent a qui els vaig fer classe que va a les manifestacions de Ciutadans. Què està passant? Per què als barris on jo vaig treballar es pengen ara banderes diferents de les del centre? Han tret les banderes com a reacció a alguna cosa que veuen com una amenaça o rebuig. S’han barrejat mil coses diferents i s’ha gestat un sentiment d’acció-reacció que ens ha portat a mirar-nos amb recel. I el mateix puc dir d’altres entorns, diguem-ne indepes, que conec i que també pateixen. Com és possible que es comparteixi el patiment i hi hagi tan poca capacitat d’empatitzar o, fins i tot, d’arribar a aquest punt en què es pot comprovar que ni tan sols hi ha enfrontament, que es tenen els mateixos problemes? Quan es compara això amb el que passava fa 30 anys, s’ha de reconèixer que hem empitjorat molt. Aleshores hi havia aquesta mena d’intent d’entendre’s. Hi havia rebuig, paternalisme… però també un espai en el qual poder-se entendre i reconeixe’s.

Continuar llegint: Aquí