Crisi Capitalista, Europa i ascens de la extrema dreta

Arriba l’hivern, el pitjor hivern d’Europa que recordem. La guerra d’Ucraïna, la dreta extrema governa a Itàlia, la ultradreta irromp a Suècia, la crisi de l’energia, el canvi climàtic ens deixa sense aigua, la crisi econòmica entra en terreny desconegut.

Ara més que mai resistir és vèncer. Hem demanat ajuda a Joan Coscubiela, Paola Lo Cascio i Guillem Martínez. Tres corredors de fons, perquè aquest hivern es presenta llarg.

Comuns Federalistes som la resistència i cal demostrar-lo. Cal omplir la Farinera aquest dimecres 26 d’octubre a les 18:30h 

FA CINC ANYS A L’1-O NO HI VAM ANAR

Fa cinc anys Comuns Federalistes vam impulsar un manifest amb un títol que ho deia tot: L’1-O NO HI ANIREM. Ho vam fer. No hi vam anar. Els arguments eren tan contundents com evidents i els fets ens van donar desgraciadament la raó. Cal aprendre les lliçons.

El referèndum de l’1 d’octubre mai no va formar part de la solució. No va ser una acció democràtica sinó l’episodi central d’una fantasia: declarar la independència sense tenir la capacitat legal, la majoria social o la majoria política de dos terços per fer-la.

L’ 1-O va constituir un llarg espot propagandístic per a l’independentisme amb la retransmissió en directe dels excessos de la contundència policial. Un espot del que va pagar un alt preu penal.

Els propis resultats d’aquell referèndum sense garanties democràtiques, el 90,18% del Sí, certifica que va ser en la pràctica un referèndum populista i gairebé exclusiu de l’independentisme.

Els tristos capítols de la declaració d’independència van començar el  6 i el 7 de setembre del 2017 i les seves tristes conseqüències: la convocatòria parlamentaria del referèndum unilateral, l’aprovació de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República, la votació de l’1 d’octubre i la declaració  i posterior retirada per “negociar”.

L’independentisme ha de ser conscient de que és un dels responsables de la judicialització de la política. Quan es defensa i es practica la desobediència com a estratègia política se surt del govern i del parlament i s’entra als jutjats.

Els ressons de l’1-O ens han deixat una societat escindida on s’estan esquerdant consensos bàsics sobre la llengua i la relació amb el castellà. El català es la llengua pròpia, però el castellà no és una llengua impròpia a extingir sinó la primera llengua de moltes catalanes i catalans. Barcelona és el centre editorial de castellà d´Espanya i aquesta llengua sempre ha estat i és una part important de la cultura de Catalunya.

El fruit polític de l’independentisme dels últims cinc anys han estat trenta segons d’independència i una societat amb ferides que cal posar-se a suturar perquè agradi més o agradi menys, tenim un futur compartit.            

L’independentisme hauria d’oblidar-se del referèndum per la independència. El país està aturat, amb governs que no governen, entretinguts en baralles de pancartes, en mocions de confiança entre els seus membres i sense fer remuntar un país que perd empenta i prosperitat. El que Catalunya necessita no és un referèndum per prendre partit per un assumpte que la divideix, sinó per sancionar un acord entre el govern català i el govern central, que ens acosti com el que som: un sol poble.

Tampoc trobem que tingui cap sentit reclamar la llei de claredat. L’independentisme quebequès va votar en contra d’aquesta llei federal del govern de Canadà, que reservava a la Cambra dels Comuns, l’equivalent al Congrés dels Diputats d’Espanya,  el control sobre la claredat en la pregunta de la consulta i sobre s’hi havia prou claredat en la majoria obtinguda. Llavors restaria un pas: esmenar la Constitució.

Propostes de gestió

Comuns Federalistes ens presentem a les eleccions d’enguany per renovar els òrgans de direcció de Catalunya en Comú i a més del nostre Manifest, que vam publicar a la web el passat 4 d’octubre, us presentem les nostres propostes de gestió.

De fa molts anys és coneguda la cita de Gramsci “Les idees no viuen sense organització”, i en els darrers anys s’ha fet més que evident que una part important en tot projecte polític amb futur és assentar-lo en un pilar organitzatiu democràtic, participatiu, potent, cohesionador i integrador. Pensem que a Catalunya en Comú falta força aquest pilar, que nosaltres reivindiquem, exigim i portarem a terme si està a les nostres mans.

Aquí teniu les 10 primeres propostes organitzatives que promourem:

• Incorporar un sistema de total transparència a tota la organització de forma que tots els inscrits tinguin informació dels treballs i processos en curs. Cal que les decisions es prenguin on s’han de prendre de forma clara i transparent, amb votacions, amb posiciones diverses si fora el cas, i que tot això es transmeti a la organització.

• Promoure un desplegament territorial molt flexible, per encabir totes les realitats locals cercant una confluència en objectius . S’han de potenciar i no amagar l’enorme treball que molts grups locals porten fent des de fa anys, no parlar sols ajuntaments del canvi.

• Fer dels espais de treball sectorials el nucli de debat polític a la organització, on es gesten, maduren i concreten les propostes polítiques, fugint de la institucionalització de les propostes.

• Fer transparent la tasca de l’executiva, fent-la depenent de les decisions del Consell Nacional que ha de ser qui marqui la política i les decisions de la organització.

• Desenvolupar una web útil i eficient per comunicar, però també poder gestionar tota la organització.

• Fomentar el treball dels espais sectorials, tot lligant l’acció política e institucional als debats i acords d’aquests espais.

• Incorporar la gestió del grup parlamentari als debat del Consell Nacional.

• Desplegar una estratègia consensuada de comunicació, gestió i desplegament de cara a les eleccions municipals del 2023.

• Promoure en un termini raonable , una modificació dels estatuts, incorporant llistes obertes, corrents, reconeixement de les organitzacions que en formen part i una organització nacional més racional, una executiva més reduïda i un Consell Nacional de 120 persones amb un pes important de les Assembles Territorials.

• Promoure abans de fi d’any el debat sobre model nacional a Catalunya i model d’estat, fent-ho des de les assemblees territorials, amb un procés de formació i reflexió en profunditat, que acabaria en una Conferencia Nacional on es proclamin les propostes resultants del debat.

Manifest de Comuns Federalistes davant la III Assemblea de Catalunya en Comú

Continuant amb el desenvolupament dels acords de l’Assemblea de Comuns-Federalistes del passat juliol, hem preparat un Manifest de cara a la III Assemblea de Catalunya en Comú que va ser validat a la darrera Assemblea oberta  de Comuns Federalistes del 29 de setembre passat i que us presentem avui.
Serà la primera Assemblea des de la Fundacional del Vall d’Hebron, on tornarem a parlar de l’Ideari i els Comuns Federalistes tenim molt a dir. El passat 2 d’octubre el Consell Nacional va aprovar els documents que es debatran en aquest procés Assembleari. Al manifest hi ha alguns dels elements que des de Comuns Federalistes pensem que han de ser claus en la nova etapa, tant des del punt de vista de la relació Catalunya-Espanya, com pel que fa a la millora tant de la transparència política i organitzativa, com de la participació democràtica en la presa de decisions.
Si participeu activament en algun espai de Catalunya en Comú, us demanem que tingueu en compte aquestes propostes en totes les reunions, assemblees territorials i processos d’esmenes. Malauradament, fins que es reparteixin els documents i  es tanquin els terminis per fer Assemblees i reunions no disposarem de gaires dies, i ens serà difícil fer reunions pròpies per preparar aportacions i esmenes. Tot això fa encara més important que entre tots i totes  aportem ja les nostres propostes, mitjançant el nostre correu electrònic (comunsfederalistes@gmail.com).

Albert Escofet. Obituari. Havíem quedat per al catorze d’abril

 

El passat 15 d’abril ens va deixar el nostre company Albert Escofet, militant lluitador de totes les causes de l’esquerra i gran optimista. Va ser dirigent i fundador de les CCOO al sector de la banca, membre de l’Assemblea Constituent d’Esquerra Unida i Alternativa el 1998, Secretari General del Psuc_viu els anys 2003/2011 i militant de Comuns Federalistes. El passat 20 de febrer de 2020 va participar en l’Assemblea Fundacional d’EUCat.

L’Albert fou un treballador incansable, activista en nombroses associacions d’esquerra com Fil Roig, la Xarxa Socialista i la Coordinadora 14 d’Abril. El vaig conèixer durant les primeres reunions del Frente Cívico, que fèiem a l’Ateneu Dignitat, al carrer Calàbria. Poc després, una tarda em va trucar per participar en una xerrada sobre la memòria del 36 i em va introduir a la Coordinadora. Són molts els moments i els espais que hem compartit plegats aquests anys, entre ells el de Comuns Federalistes, dintre de Catalunya en Comú.

Profundament compromès amb la recuperació de la memòria històrica, amb els drets i les lluites socials, estava obert a participar en qualsevol reunió i proposta. Comentàvem que això de la militància republicana, al ser tan pocs, no es podia considerar ni clandestina. Sempre deia que ara era un bon moment i que anàvem pel bon camí, l’Albert sabia mirar amb optimisme la mateixa realitat que uns altres podien trobar descoratjadora.

Ens vam veure per preparar els propers actes de la Coordinadora. Havíem quedat per celebrar la data del 14 d’abril. La notícia inesperada de la seva mort ens ha colpit, ens ha deixat molt tristos i molt més sols. Que la terra et sigui lleu, company! Que la mare terra t’aculli i t’acotxi al seu bressol. No t’oblidarem, Albert. El nostre mes profund condol a la dona i als dos fills, i també als amics i als companys que vàrem tenir la gran sort de conèixer-te i de compartir amb tu la lluita.

 

Joaquín Soler, arquitecte

Membre de Comuns Federalistes

Comunicat de Comuns Federalistes davant la renovació de la direcció de Catalunya en Comú

Comuns Federalistes hem decidit formar part de la llista unitària de Catalunya en Comú davant la convocatòria d’eleccions internes.   Ho hem fet perquè vivim, tant a Catalunya com a Espanya, la situació més complicada de la nostra història democràtica recent, i la societat i la política necessita, com no ha necessitat mai, gestos d’acord i renúncia per trobar una sortida raonable a curt termini i començar a embastar una solució de futur. Els valors federals poden ajudar a gestionar la diversitat, perquè signifiquen acord, tractat, confiança, lleialtat i fidelitat.

Són temps plens d’incertesa, però l’oportunitat oberta per la possibilitat de fer el primer govern d’una coalició d’esquerres en vuitanta anys, ens obliga a tenir  una nova esperança, però també unes noves responsabilitats: fer que la crisi no la paguin els de sempre, trobar rutes de sortida al laberint nacional i fer que el govern funcioni.

Posicionament de Comuns Federalistes davant del preacord d’UP i PSOE

Comuns Federalistes volem expressar  la nostra alegria pel preacord assolit entre el grup parlamentari confederal d’Unidas Podemos, dins del qual ens trobem En Comú Podem, i el PSOE.  Volem manifestar el nostre suport i el nostre agraïment a les persones que l’han fet possible, tot  superant desconfiances i errors passats.  Estem compromesos a fer que funcioni, perquè sabem que és imprescindible la  col·laboració de les forces progressistes per donar resposta a l’emergència social i ambiental, per cuidar les persones, per garantir drets i llibertats.

Hem de ser capaços de generar un ambient de confiança i diàleg per rebaixar la tensió i   frenar a la ultradreta.  Cal buscar, com diu el preacord, fórmules d’entesa i trobada per garantir la convivència i la normalització de la vida política, i també donar a llum un acord programàtic amb polítiques valentes per a les classes populars. El punt 9 de l’acord parla d’enfortir l’estat de les autonomies: podem entendre que és un pas necessari, però només com un punt de partida per avançar en el model federal i europeista que sempre hem defensat des de Comuns Federalistes.

Aquesta notícia esperançadora i il·lusionant arriba quan dins dels comuns estem en un procés de renovació dels òrgans de direcció. És una necessitat reforçar el nostre discurs nacional davant les eleccions catalanes, on ens jugarem la utilitat del nostre espai polític com a força de canvi.  És una oportunitat per projectar des de dins del nostre espai l¡actitud constructiva i empàtica que necessita la política i el país i treballar per a una direcció plural reforçada amb la sensibilitat, la coherència i la fiabilitat dels que sempre, des de dins de l’espai, hem defensat lleialment la solució federal. Ara és demà.

Davant la sentència

La sentència feta pública avui és dura judicialment i políticament excessiva, però sigui quina sigui l’opinió sobre la sentència, el problema ha deixat de ser judicial i tornar a ser estrictament  polític.  L’actuació de la majoria independentista, abolint el 6 i 7 de setembre l’ordenament democràtic vigent i desfermant uns esdeveniments que comportaven un greu risc per a la convivència, mereixia la més severa crítica política i una assumpció de responsabilitats per part dels partits promotors,  que fins ara no s’ha donat. Trepitjar els drets de mig país i posar en perill les institucions que a tots pertanyen podia tenir conseqüències jurídiques i penals. La sentència és criticable però no pot ser titllada d’il·legítima.

Catalunya en Comú no s’ha d’alinear a reclamar una resposta transversal a la sentència, ni “del 80%” ni una “resposta de país”. És natural i respectable que l’independentisme surti al carrer i protesti davant de la magnitud de les penes, però nosaltres no podem subordinar el nostre espai a un moviment que formula el conflicte en termes d’enfrontament entre una Catalunya independentista homogènia i un Estat autoritari, i oblidar que la meitat de la gent catalana,  per no dir la majoria, no vol separar-se d’Espanya.

Davant les  propostes de les aturades de país,  el nostre espai ha de contribuir a defensar l’autonomia del moviment obrer. Mantenir els sindicats al marge de l’agitació independentista serà cabdal per fer-hi contrapès en el si de la societat catalana, per fer possible una sortida dialogada. El problema està jutjat, però  no resolt.  Amb les condemnes de llarg empresonament torna a deixar el problema a sobre de la taula de la política.

La sortida de presó dels sentenciats ja no depèn de la justícia, sinó de la negociació política. Seria possible impulsar una reforma penal que permetés una tipificació més ajustada dels fets i retroactivament  beneficiosa per als condemnats, encara que l’indult té l’indiscutible avantatge que depèn del Consell de Ministres. No obstant, el problema no és si la solució està en un indult o una reforma del Codi Penal.

No hi haurà solució sense el desbloqueig de la política paralitzada a Catalunya des del començament del procés, amb un govern incapaç de governar, un parlament presoner de la gesticulació i unes mobilitzacions tan carregades d’emoció com buides d’objectius polítics assolibles. Cal una política  que torni a la realitat  per generar les condicions per dialogar i  buscar una sortida real i duradora al seu bloqueig permanent. Cal fer un punt i apart que vagi més enllà de la sentència.

Catalunya necessita trobar el camí d’un acord ampli de país, que no es pot fer al marge de la llei ni de la correlació de forces que hi ha aquí i a l’Estat. Un acord de normalització de la vida política catalana per avançar i tornar Catalunya al camí de la millora del seu autogovern.

Comuns Federalistes

14 d’octubre de 2019

– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

Versió en castellà:

Ante la sentencia

La sentencia hecha pública hoy es dura judicialmente y políticamente excesiva, pero sea cual sea la opinión sobre la sentencia, el problema ha dejado de ser judicial y vuelve a ser estrictamente político. La actuación de la mayoría independentista, aboliendo el 6 y 7 de septiembre el ordenamiento democrático vigente y desatando unos acontecimientos que comportaban un grave riesgo para la convivencia, merecía la más severa crítica política y una asunción de responsabilidades por parte de los partidos promotores que hasta ahora no se ha dado. Pisar los derechos de medio país y poner en peligro las instituciones que a todos pertenecen podía tener consecuencias jurídicas y penales. La sentencia es criticable pero no puede ser tachada de ilegítima.

Cataluña en Común no debe alinearse en reclamar una respuesta transversal a la sentencia, ni “del 80%” ni una “respuesta de país”. Es natural y respetable que el independentismo salga a la calle y proteste ante la magnitud de las penas, pero nosotros no podemos subordinar nuestro espacio a un movimiento que formula el conflicto en términos de enfrentamiento entre una Cataluña independentista homogénea y un Estado autoritario y olvidar que la mitad de la gente catalana, por no decir la mayoría, no quiere separarse de España.

Ante las propuestas de paros de país, nuestro espacio debe contribuir a defender la autonomía del movimiento obrero. Mantener los sindicatos al margen de la agitación independentista será capital para hacer contrapeso en el seno de la sociedad catalana y posibilitar una salida dialogada. El problema está juzgado, pero no resuelto. Con las condenas de años de encarcelamiento vuelve a dejar su resolución sobre la mesa de la política.

La salida de prisión de los sentenciados ya no depende de la justicia, sino de la negociación política. Sería posible impulsar una reforma penal que permitiera una tipificación más ajustada de los hechos, retroactivamente beneficiosa para los condenados, aunque el indulto tiene la indiscutible ventaja de que depende del Consejo de Ministros. Sin embargo, el problema no es si la solución está en un indulto o una reforma del Código Penal.

No habrá solución sin el desbloqueo de la política paralizada en Cataluña desde el comienzo del proceso, con un gobierno incapaz de gobernar, un parlamento prisionero de la gesticulación y unas movilizaciones tan cargadas de emoción como vacías de objetivos políticos alcanzables. Es necesaria una política que vuelva a la realidad para generar las condiciones para dialogar y buscar una salida real y duradera a su bloqueo permanente. Es imprescindible hacer un punto y aparte que vaya más allá de la sentencia.

Cataluña necesita encontrar el camino de un acuerdo amplio de país, que no se puede hacer al margen de la ley ni de la correlación de fuerzas que hay aquí y en el Estado. Un acuerdo de normalización de la vida política catalana para avanzar y devolver Cataluña al camino de la mejora de su autogobierno.

Comuns Federalistes

14/10/2019

“Susto o muerte”, article de Lluís Rabell

Il·lustració de “El Jueves”

Article publicat al blog de Lluís Rabell el 10/10/2019

“El esperado anuncio de la lista de Más País a las elecciones del 10-N por la provincia de Barcelona habrá servido, cuando menos, para despejar algunas incógnitas. Aunque, tal vez sin pretenderlo, pone de manifiesto también algunos de los problemas que aquejan a la izquierda. Después de semanas de rumores, queda claro que la corriente federalista de los “comunes” no está asociada en modo alguno al proyecto que impulsa Íñigo Errejón. De hecho, Errejón nunca tomó contacto con ninguno de nuestros referentes – aunque no hay que descartar que tal vez esperasen que alguno de nosotros llamase a Madrid: la “nueva política” ha alumbrado grandes egos. Pero, sobre todo, a pesar de sus discrepancias con significativas decisiones de Catalunya en Comú, los Comunes Federalistas ya habían manifestado que seguirían trabajando a favor de sus tesis a la interna de este espacio, sin cuestionar su unidad. Hay en esa corriente cuadros con suficiente experiencia para saber que un proyecto transformador no se levanta de la noche a la mañana… y que la izquierda ha sido demasiado proclive a las rupturas. Está por ver si esa lealtad es apreciada y entendida como lo que representa: la expresión de una tradición militante heredada de las vivencias del movimiento obrero.”

Continuar llegint aquí